Si anar a esquiar fos obligatori ho consideraríem una imposició tan cruel com intolerable.

Llevar-nos, un diumenge, a les 6 del matí; carregar un material pesat i caríssim; suportar dues hores de viatge a l’anada; calçar-nos unes botes incòmodes i en molts casos doloroses; comprar un abonament que costa el mateix que set entrades al cinema; arriscar-nos a  trencar-nos una cama o a esquinçar-nos algun lligament; patir el fred propi d’un dels llocs més inhòspits de la natura, l’alta muntanya a l’hivern, i haver de suportar les dues hores de viatge de tornada més, molt probablement, una horeta extra de cua exasperant.

I tot això, a canvi de què? D’una vintena de baixades? Màxim trenta. Perquè cal no oblidar que la major part del temps ens el passem a les cues dels remuntadors o en la mateixa acció de recuperar l’alçada perduda, asseguts al telecadira pelats de fred o, i aquí comencem a intuir l’explicació del fenomen, empesos per la part inferior del cul, mitjançant una plataforma circular subjectada a una barra sòlida i gruixuda, que ens acaricia els genitals i s’enfila poderosa cap al cel.

D’acord que la sensació de conduir els esquís damunt la neu, d’agafar una certa velocitat, de notar el cos en tensió i la cara en contacte amb l’aire fresc,  produeixen una satisfacció que segur que ha ajudat al creixement espectacular de l’afició a l’esquí dels darrers anys. Ara bé, el component eròtic d’aquesta activitat juga, em sembla evident, un paper clau però escassament reconegut en l’augment de l’afluència a les pistes.

I és que, qui no ha notat una trempera inesperada en presència d’una esquiadora amb pantalons ajustats i melena voladora en posició de genolls flexionats i cul enfora? Qui no s’ha sorprès en sentir-se sobtadament atret per aquella amiga a la que mai havia fet massa cas, però que en aquelles circumstàncies, i amb la lleu eufòria produïda pel carajillo a la sang circulant content per tot el cos, ens resulta sorprenentment atractiva?

Les dones, vestides d’esquiadores, sempre guanyen uns punts. Si no són massa maques de cara, les ulleres de sol i els colors de la muntanya s’encarregaran de millorar-ho. Si no estan prou en forma, els pantalons ajustats, la samarreta de cremallera i els tirants subjectant lateralment els pits obraran miracles.

Si mai heu practicat el sexe després d’una sessió intensa d’esquí sabreu de sobres de què us parlo i entendreu perfectament per què aquest esport té l’èxit que té. Després de tot un dia de roba enganxada al cos i de dits de mans i peus contrets pels guants, les botes i el fred; després que tres o quatre caigudes ens hagin accelerat el ritme cardíac i disparat lleugerament l’adrenalina i després de veure tantes i tantes noies, nenes i senyores en postures poc habituals arribes a l’hotel o a l’apartament, notes els 20 graus de diferència amb l’exterior, et treus tota la roba humida i incòmoda i sents el cos alliberat i ple d’energia. En aquest estat, la trempera gairebé és espontània i el contacte amb pell aliena, un plaer que admet poques comparacions.

El cas és que si bé sempre havia trobat aquest esport, per dir-ne d’alguna manera, una activitat extraordinàriament sensual, el que em va passar un cap de setmana de març, ara fa uns anys, va superar amb escreix totes les meves expectatives anteriors.

Érem cinc, tres noies i dos nois, i ens estàvem en una mena d’hotel refugi a peu de pistes. Un d’aquells llocs que tenen habitacions comunes, amb una trentena de places en llitera cadascuna, al pis de dalt, i un menjador amb llar de foc al mig a la planta baixa.

Una de les noies, la Lídia, em feia anar de bòlit. Temps enrere ens havíem embolicat i a ella l’experiència no li havia fet el pes. Diguem que jo aleshores era molt jove i no li havia fet el cas necessari. Després em vaig adonar del meu error i vaig voler repetir la jugada, però ella no s’hi va mostrar gens interessada, fins i tot  m’atreviria a dir que la idea de rebutjar-me li va semblar prou gratificant. En tot cas, no em vaig donar fàcilment per vençut i vaig provar-ho de totes les maneres; parlant-li clar, fent-me l’interessant o mostrant-me enamorat i dòcil. No hi va haver res a fer. Finalment vaig optar per cultivar-ne l’amistat, tot esperant que de la confiança es passaria a l’estimació i que quan finalment li hagués conquerit el cor, les calces li caurien soles.

La Lídia no és gaire alta ni fa un pitram destacable. De fet té dues mamelletes de cabra que si bé no encaixen exactament amb el model de pits més ortodox, conserven un encant adolescent que a mi, digueu-me estrany, m’entusiasma. Però això sí, no hi ha somriure més brillant i corprenedor que el seu, modelat per una incontenible simpatia i, per què no dir-ho?, pels dos anys i mig d’arrossegar una torturadora estructura metàl·lica dental que finalment va acabar fent bé la seva feina. Més avall, culs tan rodons i mesuradament sortits com el de la Lídia en veureu, si esteu de sort, dos o tres l’any. Esquiar amb una dona així és un desfici. Si vas al seu darrera, veure com els pantalons color crema ajustats als malucs es balancegen rítmicament en dibuixar esses damunt la neu és un espectacle pertorbador que fàcilment pot provocar un accident. Baixar davant seu i veure-la a venir és exposar-se que en un somriure llunyà, el sol i la neu es projectin contra les seves dents blanques i un raig lluminós surti reflectit directament al teu entrecuix.
Des que havien obert pistes que anàvem amunt i avall i jo estava cansat, assedegat i reescalfat. Una cerveseta i una bossa de patates, llarga de sal, era exactament el que em feia falta. Dels cinc que anàvem ningú, a part de mi mateix, no semblava interessat a parar una estona; la neu era massa bona i el sol massa collonut, deien. Vaig quedar amb ells al cap d’una estona i vaig tirar cap al refugi. Quan era un tros lluny vaig sentir un crit, era la Lídia que havia canviat d’opinió, havia d’anar a fer un riu i volia prendre’s un cafè amb llet. Algú hauria de prohibir la venda de tallats i cafès amb llet a l’hora del vermut, vaig pensar.

En entrar al refugi no hi vam veure ningú. Massa tard per esmorzar, massa d’hora per dinar. Ens vam treure les botes molles i ens vam calçar aquella mena de peücs de goma que et proporcionen en aquesta mena d’establiments (un refugi és un establiment?). Vam caminar fins a la llar de foc, que cremava lentament dues soques magnífiques, i ens hi vam asseure al davant, bocabadats. Uns segons després vaig recordar que tenia set i vaig mirar el meu entorn. Seguia sense veure ningú, em vaig aixecar i vaig fer un crit.
- Hola?
Ella també es va aixecar i tots dos ens vam apropar fins a una mena de mostrador que podia fer funció de barra de bar. Darrera hi havia la porta que menava a la cuina i hi vam entrar. Allà tampoc no hi havia ningú però cap al fons se sentia soroll. Ens hi arribàrem i traguérem el cap a un quartet annex.

El que vam veure no ens ho esperàvem. Una noia estava sobre un banc, amb les cames obertes i vestia només una samarreta. Entre ella i el seient hi havia un home, ella s’hi asseia a la falda tot donant-li l’esquena. Davant nostre, la cigala d’aquest desconegut, podia ser el cuiner, s’havia introduït decidida a la figa de la noia. A ella semblava que la situació li agradava i reaccionava agitant-se rítmicament, endavant i endarrere.

No semblava una noia gaire alta i era lleugerament rodoneta, amb una llarga melena negra, la pell bruna, una cara exòtica però bonica i uns pits que s’insinuaven mitjanets i de mugrons reduïts però altius. De sobte, va alçar els genolls i va situar, primer un i després l’altre, els peus sobre el banc. D’aquesta manera, eixarrancada com si pixés a terra, aconseguia amb tota facilitat fer pujar i baixar la cadera. Podíem contemplar nítidament com el penis, gruixut i lubricat, entrava i sortia de la vagina com si es tractés del pistó d’un potent motor.

Ell no ens podia veure perquè ens tapava la noia però ella, de cop, va obrir els ulls  i ens descobrí. Se’m va fer un nus a la gola i vaig dibuixar una ganyota de circumstàncies. La noia, sorpresa, em respongué amb un somriure sincer, com si volgués compartir amb nosaltres l’alegria d’aquell moment.

Em va fer un senyal amb el dit perquè m’hi acostés i, sense temps per pensar, vaig fer les tres passes que em separaven de la parella en acció. Mirant-me als ulls, la noia va dirigir la seva mà fins al meu entrecuix. M’acaricià els genitals durant uns segons, per comprovar el nivell de la meva reacció. El cas és que si feia una estona els ous i la que els cova restaven arraulits pel fred i la pressió, ara la mutació experimentada era notable. Sota els ajustats pantalons d’esquí, la cigala bategava amb força i aquesta circumstància sembla que va complaure la noia que, seguidament, tancà els ulls de nou, deixà anar un gemec i es tornà a concentrar en la cardada que l’ocupava.

La següent cosa que vaig sentir fou el somriure trapella de la Lídia que des d’una mica més enrere observava la situació i la meva cara de babau. Ens vam mirar i vam sortir d’aquell rebost caminant de pressa.  
 
Un cop a la sala gran ens vam tornar a mirar, estupefactes, i vam deixar anar una rialla més o menys nerviosa. Aleshores, aprofitant la complicitat creada, m’hi vaig apropar i li vaig fer un petó a la boca. Ella em va mirar als ulls tot donant-me a entendre que en volia més. La vaig abraçar i li vaig fer un morreig intens, humit i prolongat. És més baixa que jo i la meva cigala, encara enrabiada, se li enclastava al melic. Quan vaig baixar la mà fins al principi d’aquell cul que tantes vegades havia observat, de reüll i amb delit, ella reaccionà. Em va empènyer  suaument i em va indicar la sortida amb una caiguda d’ulls i un gest amb el cap.
- No t’embalis! Vaig al lavabo, sola!, i anem, que aquí no fan cafès.

A la tarda vespre, des que tanquen l’estació fins a l’hora de sopar, queden tres horetes tontes en què després d’una bona dutxa cadascú descansa de la manera que creu més convenient. En aquella ocasió algú pretenia iniciar una partida al Remigio però jo me’n vaig anar a fer una migdiadeta; la nit abans havia sortit i aquell dia ens havíem llevat molt d’hora. Quan feia una estoneta que estava estirat vaig sentir veus; eren la Lídia i la Montse, una altra de les amigues, que tornaven de dutxar-se. Em vaig fer l’adormit, tot entreobrint lleugerament un ull per veure si les veia vestir-se, o despullar-se. La Lídia portava una tovallola cargolada al cos; la Montse, samarreta fins a sota el cul i suposo que calces. La Lídia comentà que encara li feia mal l’esquena d’una de les trompades del dia i la Montse s’oferí a fer-li un massatge.

La pacient es va estirar panxa a terra, uns cinc matalassos més enllà d’on era jo, i l’amiga se li va asseure a la part posterior de les cuixes.
-Vols dir que dorm aquest, o ho fa veure? - va dir la Lídia, en veu baixa, referint-se a mi mateix.
-Pots comptar…, tanquem els llums! – va contestar l’altra.

L’habitació va esdevenir fosca però no obscura del tot. En certa manera encara hi vaig sortir guanyant, perquè amb tant poca claror vaig poder obrir una mica els ulls sense que elles em veiessin i així, quan la vista s’acostumà a la penombra, encara vaig poder observar-les  millor.

Al començament, el massatge es concentrava a les espatlles i els omòplats però progressivament les mans de la Montse van anar baixant, columna avall, fins arribar a la corba que uneix l’esquena i el cul.

Mentre la massatgista explicava, amb veu baixa, les dificultats que tenien ella i el seu xicot per trobar moments d’intimitat i la incomoditat del sexe automobilístic, la Lídia es limitava a gemegar de dolor i satisfacció. En un moment donat les mans de la Montse abandonaren la sincronia amb què es movien i, mentre una seguia treballant la part alta de l’esquena, l’altra s’introduí sota la tovallola i arribà fins a la part inferior del cul. D’un forat passà lentament a l’altre i el massatge va derivar cap a una plaent masturbació. En el primer contacte entre els dits de la Montse i els llavis púbics de la Lídia, aquesta darrera féu un petit bot i s’exclamà sorpresa.
- Però què fots?
       
L’altra la tranquil·litzà i li prometé que amb aquesta modalitat de massatge encara quedaria més relaxada. La Lídia, bocaterrosa i amb el cul enlaire, dubtà uns instants i finalment optà per obrir una mica més les cames i deixar treballar la seva amiga.

La situació, inevitablement, m’excità d’allò més. La trempera era considerable, i en la posició en la que em trobava, l’aparell tenia dificultats per créixer adequadament. No em quedava més remei que canviar de posició intentant no cridar l’atenció de les noies situades a escassos metres de mi.

No fou possible. En moure’m, van recordar-se que era allà, la Montse em clavà una mirada i van descobrir que no estava dormint.
- Tiu, cabró, ens estaves espiant!
       
Ja no podia seguir fent veure que dormia i vaig provar de fer-me el desentès. El cas és que m’havia descordat una mica els pantalons, per a dormir més còmodament, i en incorporar-me una mica el ninot, entremaliat, tragué el cap desafiant. Elles ho van veure de seguida i amb una exclamació de sorpresa van deixar clar que el meu engany havia quedat al descobert.

Primer es feren les indignades. La Lídia, avergonyida, es va tapar amb la tovallola; l’altra, en canvi, no podia amagar que trobava la situació d’allò més divertida i excitant i va llançar una idea.
-Doncs ara tu te la peles aquí, davant nostre.
         
D’entrada, la idea em va semblar humiliant i inacceptable però de seguida vaig canviar d’opinió. Volien marro?, doncs en tindrien, vaig pensar. Me les vaig mirar als ulls, primer la Montse i després la Lídia, i vaig començar a despullar-me tranquil·lament, sense fer comèdia però amb una certa parsimònia. Quan vaig estar completament nu em vaig asseure, amb el cos lleugerament inclinat enrere i recolzat sobre una mà. Amb la que em quedava lliure vaig iniciar la feina de fer abaixar i apujar el plec de pell que em recobreix la cigala; a  poc a poc, i sense deixar de mirar-les.
        
Elles havien començat a riure, però de seguida van parar de fer-ho i em miraven en silenci, amb actitud de curiositat i, vull pensar jo, amb una certa admiració.

En un moment donat m’aturo en sec i els demano una mica de saliva lubrificant. La Lídia féu que no amb el cap però la Montse, que de fet era qui havia tingut la idea, es va sentir obligada a col·laborar. Es va acostar fins on era jo, va situar la seva boca a un pam aproximat del cap de la fava i hi va deixar anar un escopit gros i espès que encertà plenament l’objectiu.
          
Després d’aquesta breu pausa vaig prosseguir la meva tasca sota la mirada atenta de les dues noies. La Lídia s’havia oblidat de la tovallola i m’observava amb els pits enlaire, més enlaire que mai. La Montse seia amb les cames creuades i m’ensenyava l’entrecuix. Definitivament no portava calces.
           
Arribat al punt en què el desenllaç final no es podia endarrerir més, i després d’una lleu contracció i un gemec trencat, vaig disparar enlaire un raig de semen blanquinós.

La Lídia, com hipnotitzada, no em treia els ulls del mànec des de feia estona, esperant el resultat final. Quan finalment arribà, la noia seguí amb la mirada clavada al projectil de líquid que volava sobre el llit i, d’una revolada, s’hi va llançar, com una truita de riu, per entomar la lleterada amb la boca i caure satisfeta al meu costat.

Des d’aquell dia, la Lídia i jo som inseparables. El meu és seu i el seu és meravellosament meu. Ens estimem encara més del que jo mai no havia imaginat quan li anava al darrera. Regularment assagem el salt de la truita i de tant en tant ella convida alguna amiga i li fem una demostració.